LA RESPONSABILITAT DE LA FAMÍLIA EN L’ADOLESCÈNCIA

Intervenció en la taula rodona sobre ADOLESCÈNCIA en el dia mundial de la Salut Mental a Girona 

L’adolescència és aquest temps de la vida que queda entre el final de la infantesa i el començament de l’edat adulta, en un període que no ve només determinat per la maduració biològica i física sinó que ve fonamentalment marcat pels discursos socials que defineixen el que s’espera dels adolescents.

Tot això en la nostra moderna societat occidental que no té una prova de iniciació que marqui de forma clara l’entrada a l’edat adulta.

En les antigues societats no evolutives existia una forma de iniciació per mitjà de la qual i quan el noi o la noia considerava que estava prou preparat per enfrontar-la, l’individu adquiria un nou nom i passava a ocupar un lloc en el món dels adults del seu grup, havent-li ensenyat abans els coneixements i valors que això comporta. Qui no ho superava o no s’exposava a aquesta prova, quedava exclòs del grup, amb totes les conseqüències que això comportava..

L’adolescència dels nostres joves, no se sap ben bé on comença i on acaba, si amb l’acabament dels estudis, amb l’inici al món laboral, amb la sortida del domicili dels pares… aquesta franja de la vida que precedeix l’edat adulta és més àmplia i presenta una major complexitat. També podríem pensar, que la prova de iniciació a la que es veuen sotmesos els joves d’ara l’ha suplert la competència socio-laboral.

Així doncs l’adolescència es tracta d’un temps de la vida, d’un invent de la civilització occidental a partir de la Revolució industrial, caracteritzada com un període en el que el noi o la noia són presos d’una banda com un subjecte al qual no se li atribueix la responsabilitat d’adult i d’altra banda al qual la societat pren fonamentalment com a futura força de treball i com a objecte de consum.

La societat el que espera bàsicament dels adolescents és que siguin bons consumidors i bons productors-consumidors en el futur. Aquest és el lloc que se’ls hi permet i que se’ls hi dona per mitjà del bombardeig de missatges dels mitjans de comunicació i d’una ensenyança que va deixant de ser educativa per esdevenir a passos forçats més instructiva.

 Aquest temps no està exempt de riscos. Si bé per una banda és una etapa plena de sensacions agradables, també és un temps de malestar. Malestar en la confrontació amb els pares, en la busca d’una identitat pròpia, malestar en els canvis físics, anímics i psíquics que no sempre són ben tolerats per un mateix i pels altres. Alguns autors parlen de crisi, fent referència a la gran dificultat i al malestar d’aquesta etapa en la que l’individu està sotmès a continus canvis inesperats que venen de formes impetuoses.

Els qui no poden travessar amb prou “èxit” aquest temps, corren el risc de desenvolupar més problemes de salut mental, de tenir més dificultats en fer-se un lloc social, de mantenir-se en una dependència infantil de les famílies o l’estat per mitjà de l’atur i les ajudes socials. Es tracta d’un temps molt ric, en el que s’hi juguen grans reptes, però alhora d’un temps d’un risc considerable.

El temps constitueix el remei natural d’aquesta crisi. No es tracta de voler curar-la, de voler abreujar-la, ni de voler-la combatre, sinó més aviat de poder acompanyar-la, acceptant-la i si fóssim capaços, saber-la explotar perquè l’individu en tregui el màxim partit possible.

Veiem el paper que hi te la família en aquest procés.

La família no és només el marc afectiu que acompanya als adolescents. La família fa funcions molt complexes i que seran decisives per la constitució de l’estructura psíquica que serà determinant pel desenllaç de la salut mental i la vida. Si aquestes funcions fallen això no deixa de tenir conseqüències.

La família també es veu contínuament transformada pel discurs i el pensament social del liberalisme econòmic. Algunes d’aquestes transformacions han estat un avenç social important que ha contribuït a millorar la vida i en canvi d’altres són més discutibles. Veim-ne alguns exemples:

Les relacions personals van prenen un caire més utilitarista (m’interesses si me serveixes), i això es va estenent a tots els àmbits de la vida, al treball, a les amistats, i arriba a tocar les relacions de parella i les relacions de dins el nucli familiar.

Les famílies cada vegada van reduint-se més, han desaparegut les famílies extenses en les que convivien tres generacions i la generació del que s’anomenen “la tercera edat” ja no conviu en el domicili dels fills. La necessitat d’autonomia dels fills, la subestimació social cap a l’envelliment i a l’acabament de l’edat productiva, ha anat segregant aquest substrat social, que és vist fonamentalment com “una carga” per les generacions més joves.  

S’incrementen el número de famílies monoparentals i el que és més important, que les funcions de cadascun dels pares es veuen transformades i modificades també.

  La ciència mèdica, a través de la reproducció assistida, ha separat la sexualitat de la reproducció. L’embaràs ja no passa sempre per la relació sexual, de la mateixa manera que tampoc passa forçosament per tenir una parella.

Anem entrant, no sense dificultat, en una cultura més laica en la que les separacions i els divorcis són més tolerats.

En el transcurs del segle XX el lloc social de la dona ha canviat, gràcies a la seva incorporació al mercat de treball i a la planificació familiar, però amb el discurs de la igualtat de oportunitats per tothom la dona s’ha incorporat al mercat de treball, en una societat en la que l’home no ha fet encara una suficient transformació cultural com per compartir les responsabilitats familiars.

Els nois viuen amb recel i no sense dificultat el fet de que les noies amb la seva capacitat d’esforç els hi guanyen terreny en els estudis i ja en moltes professions.

La família actual, transformada pel pensament utilitarista i la filosofia del liberalisme econòmic està evocada a un procés de desintegració i els pares estan considerablement debilitats en les seves funcions.

Les formes de família tradicional ja estan gairebé desaparegudes o en vies d’extinció. A la vegada sorgeixen tota una diversitat de noves formes familiars: famílies monoparentals producte d’anteriors separacions, famílies de posteriors parelles en les que conviuen fills de parelles actuals i de les anteriors, famílies amb fills adoptius, persones que escullen viure soles, parelles homosexuals, etc...

Si busquéssim en aquest moment famílies que responguin a un ideal de família convencional, segurament ja tindríem dificultats per poder-ne trobar alguna.

La societat està en continua transformació i aquesta transformació també travessa a les famílies i a la vida de cadascú.

Es tracta d’una societat evocada al gaudi, al disfrutar d’aquells que no es volen perdre res. Una societat transformada per l’avenç científic i per les noves tecnologies, impulsada a la instantaneïtat del no haver d’esperar per assolir les coses. Una societat en la que la solitud cada vegada es fa sentir i pesa més en la vida de les persones.

El resultat d’aquesta equació és un increment de les problemàtiques dels fills, i per tant, de l’adolescència a diferents nivells (escolar, comportamental, social, de salut....) . Els pares cada vegada deleguen més en les institucions les seves pròpies funcions, i les institucions, sovint molt preocupades en mantenir el seu poder, no sempre són eficients i quan duen a terme la seva tasca ho fan sense els afectes que els pares saben posar-hi per anar fent passar les coses de la forma adequada.

La originalitat de l’individu humà, allò que el fa diferent de les espècies animals, és que ocupa un lloc en el desig dels altres. El nen ocupa un lloc en el desig dels pares, que fa que esperin d’ells una sèrie de il·lusions que molt sovint tenen a veure amb allò que ells no han pogut assolir o aconseguir en la vida. Aquest lloc en el desig dels pares marca tota la vida de l’individu.

En l’adolescència sovint el noi/a no si acomoda als desitjos d’aquests pares i “planta batalla” per fer sentir el seu desig propi per mitjà de les queixes, del comportament, de l’actitud i del seu discurs.

Si els pares són sords, les coses es compliquen. Si ningú a casa escolta això i se subestimen aquestes manifestacions, atribuint-les a “la tonteria de l’edat”, al no trobar una orella que pugui escoltar, es produeix una involució en la crisi i una complexificació de la mateixa.

Les crisis adolescents que són ignorades o contrariades per la família provoquen una eclosió de problemes en la vida dels fills que fàcilment poden acabar en un drama ( per exemple el començament o l’irrupció d’una malaltia.); hi ha pares i mares que no suporten l’adolescència dels seus fills i la defugen, probablement perquè estan avergonyits de la seva pròpia adolescència, que no varen saber “resoldre” adequadament.

El pare, te una funció important a l’hora d’ajudar-los a mesurar les seves forces, de fer-los adonar-se’n dels seus límits, de reconèixer i estimular les capacitats dels fills per viure en societat i alhora de fer-los coneixedors de la llei i les normes que regeixen la família i la societat.

En el noi el pare és un model a partir del qual ell buscarà la manera de sentir-se un home, de desenvoldre’s amb les noies, en les tasques i en la societat. Si el pare no hi és o és sord o mai té temps per escoltar, les coses es compliquen, arribant-se a generar a vegades una rancúnia important cap a ell, del qual se n’espera un suport d’actitud o paraules que no arriben mai.

La mare, en canvi, que en l’adolescència ja deixa de ser fonamentalment una mare ocupada i preocupada per les funcions nutrícies i de cura dels fills, passa a ocupar un altre lloc en la vida d’un/a l’adolescent, sobretot si és noia, que buscarà en la seva mare aquell model de dona que ella voldria ser podent-lo superar.

Una dona que sàpiga fer-se desitjar, que hagi sabut escollir parella, que troba el seu atractiu en saber-se desenvoldre’s en diversos àmbits de la vida i que a més de ser una dona prou capaç, no deixa de ser una dona que ha trobat la manera de ser erògenament feliç, o que almenys no deixa de intentar-ho.

Dic això perquè veiem en la pràctica la dificultat de moltes dones, després d’un fracàs de parella, de poder refer-se i resituar-se en la relació amb l’altre sexe. La mare ja no du a terme bàsicament ( i en l’adolescència de forma molt important, sobretot en les filles) una funció nutrícia, sinó més aviat una funció erògena.

El reconeixement de l’atractiu en la filla, el reconeixement de les seves aptituds i capacitats, l’acceptació de la seva sexualitat i del desig pels nois, preparen una noia en aquest trànsit en un temps gens fàcil en el que cap adolescent té res garantit.

La manca d’una autoritat paterna i la desimplicació del pare en la vida y la formació dels fills pren formes preocupants. Formes que veiem ressorgir en conductes violentes com a resultat d’una manca d’autoritat gairebé absoluta.

Aquesta violència els psicoanalistes sabem que és una violència contra el pare, i que només de la capacitat del pare per acollir-la, dominar-la, i canalitzar-la, transformant-la en una activitat creadora, en dependrà la convivència familiar i social, així com la capacitat de pensar del propi adolescent.

Però tal com deia fa pocs dies en una ressenya de la vanguardia Julia Kristeva, escriptora i psicoanalista, presentant un llibre sobre la violència juvenil, les coses són més complicades del que semblen, no hem de oblidar que perquè un pare pugui fer la seva funció, les coses primer transiten pel desig de la mare.

Els qui tenim adolescents en tractament veien que les mares són el primer receptacle de la violència. Avui ningú s’ocupa de les mares, de la seva solitud, del seu cansament després del treball, de les seves dificultats per enfrontar-se als fills quan no hi ha una família nuclear o un clan familiar que les pugui rellevar.

La nostra societat no es caracteritza precisament pel compromís cap a la família ni per l’atenció cap els problemes socials. A Catalunya no tenim ni tan sols un diàleg social seriós sobre aquestes necessitats i aquests temes.

La política antinatalista del nostre país (que se situa en el darrer lloc mundial en les taxes de natalitat i en l’edat de tenir fills), la pobresa de recursos mèdico-psicològics-educatius cap als fills amb dificultats, i la manca d’ajudes reals cap a les famílies, configura una situació que és una veritable bomba de rellotgeria per la societat del demà, d’un demà no tan llunyà, que nosaltres potser arribarem a veure.

La primera i més important responsabilitat en la construcció d’aquest fràgil edifici que és la vida d’un fill/a correspon als pares. La seva presència, les seves actituds i paraules construeixen l’estructura mental i afectiva dels fills, i tenen, per tant, un seriós compromís en la seva futura salut mental i en l’esdevenir de la seva vida.

Les angoixes i el cansament dels pares sovint els fa abandonar en les seves funcions i delegar excessivament, la qual cosa té efectes molt perjudicials per els joves que creixen en una considerable solitud. Moltes de les demandes que els pares adrecen a les consultes dels professionals tenen aquest transfons, són pares que ja han abandonat i que venen a delegar-nos una responsabilitat sobre el seu fill/a que ells ja no volen prendre.

Les solucions còmodes (televisió, extraescolars, videojocs...) que permeten als pares descansar desentenent-se dels fills, tenen conseqüències lamentables a la llarga, que retornaran aquest temps que no varen dedicar-lis en forma de futurs problemes.

Ara comencem a veure, per exemple l’efecte dels videojocs en els nens, comencem a rebre nois i noies que han crescut exercitant-se en les maquinetes i veiem com això genera una estructura mental determinada, una forma de pensament i de fantasia, una forma particular de reconèixer i respondre al desig (amb una dificultat de simbolització considerable).

Ara es comença a veure que els nens i nenes que han crescut en els videojocs tenen una estructura mental marcada per aquesta pràctica i segurament unes dificultats diferents (per exemple hi veiem en la pràctica clínica més problemes d’agressivitat, més tendència a les addiccions i major propensió a desenvolupar fenòmens psicosomàtics).

Els pares sovint no veuen i tampoc se’ls ajuda a entendre la importància del compromís personal en la formació i la construcció de la vida dels fills, sobretot quan es té la vida desmesuradament posada en l’èxit professional i en el guanyar diners.

Penseu que si en aquest moment féssim una votació social per posar un horari escolar més adequat a la situació dels nens (un horari no tan fragmentat, que permetés més temps de joc als nens i més temps per la vida en família, tal es fa en altres països occidentals), segurament la majoria de les famílies votarien en contra.

Això és una mala senyal. Si no s’educa als pares en la importància que representa fer de pares i saber estar en el seu lloc per al futur dels seus fills, si no es reforça amb mitjans adequats l’ensenyament públic perquè el professorat pugui fer un treball educatiu, si no s’introdueixen altres ideals en la vida dels joves que no passin pel consum i la passió de la imatge, si no es dota la societat de mitjans i ajudes eficaces per fer front als problemes dels adolescents, si no es possible ajudar aquestes mares que tenen problemes amb els seus fills, ens les haurem de veure amb les conseqüències d’aquesta societat del gaudi en la que ningú assumeix responsabilitats sobre els drames humans i socials que van fent estralls en moltes vides i en moltes cases.