QUÉ ÉS UN FILL?

Reflexions sobre La Maternitat i La Reproducciò.  

  Els discursos socials sobre la maternitat han canviat considerablement, influïts pels discursos de la ciència, molt particularment del discurs mèdic i per l’impuls del desenvolupament tecnològic.

  En aquesta exposició intentaré donar compte d’aquest canvi de concepció sociocultural de la maternitat i intentaré articular això amb les dificultats reproductives, mirant-les des de la perspectiva de la psicoanàlisi.

  Freud en Introducció al Narcisisme senyala que “l’individuo porta una doble existència, d’una banda ell és el seu propi fi i d’altra banda constitueix l’esgraó d’una cadena en la genealogia familiar”.

  D’aquesta manera el naixement d’un nen és un esdeveniment individual, familiar i social que convé a la continuïtat de l’espècie i que a la vegada inscriu als procreadors en una funció social, la funció de pares que posen un nom (nomenen) i transmeten tota una herència cultural, a més de la herència genètica de la que són portadors.

  Així el naixement comporta una funció simbòlica de la qual els pares en son responsables.

  La maternitat està representada i significada des de diferents discursos. Seria massa complexa voler prendre en consideració tots els camps semàntics en els que hi apareixen els significants de la maternitat i/o la infertilitat (els termes: mare, fill/a, dona, fecunditat, esterilitat...), i no pretenc fer-ho, però voldria senyalar com el discurs mèdic, sustentat en els discursos de la ciència, ha desplaçat els discursos socials, religiosos i ideològics sobre la maternitat, produint un excés de sentit en una funció que la nostra cultura insisteix en presentar-nos com a natural  i que de natural, com veurem, en té poca cosa.

  La funció materna es fundadora del psiquisme del fill i de la subjectivitat. En primer lloc una mare es fa càrrec de les funcions nutrícies i de les atencions corporals del nadó.

  Al introduir el nadó en el món del llenguatge humà que és portador de desitjos, va produint-se una escissió en el seu psiquisme: el llenguatge va transformant aquest ésser que era “ tot gaudi “ en un ésser que anirà assolint una constitució libidinal.

  Es produeix així gràcies al llenguatge vehiculitzat per la funció materna una separació entre gaudi i pulsió. El gaudi és un concepte complexa en l’obra de Lacan que fa referència a allò que en la vida psíquica no passa per la paraula i s’anusa amb el cós.

  En el llenguatge corrent aquest terme l’entenem com a sinònim de plaer, per la psicoanàlisi és una altre cosa que va més enllà del plaer o del displaer.

  En l’exercici de la psicoanàlisi m’he trobat en diverses ocasions amb pacients que presenten dificultats reproductives, tan homes com dones, i que prenen la decisió de iniciar un procés de diagnòstic i tractament d’aquestes dificultats que les porta fins a les TRA, però que no presenten una causa fisiològica o orgànica clara.

  Això m’ha fet interessar-me per les dificultats reproductives, que en diversos casos he vist resoldre’s espontàniament. En la meva exposició faré algunes breus referències a casos clínics, sense desenvolupar els casos.

  No puc ni vull extendre’m més en els casos ja que aquesta és una exposició oberta.

  Els psicoanalistes no estem ni a favor ni en contra de les TRA, això és una aportació de la ciència i com a tal els seus efectes depenen de la utilització que se’n faci en cada cas, però si que ens interessa als psicoanalistes veure quins són els efectes que aquest nou discurs produeix a nivell de la subjectivitat i com això impulsa canvis en la concepció i els discursos sobre la maternitat.

  Entre els pacients que arriben a consultar en un equip de tractament de la infertilitat i reproducció assistida hi trobem aquelles dones que volen tenir un fill encara que no tinguin una parella estable i les que tenint una parella i després d’un temps de intentar-ho no ho aconsegueixen i el ginecòleg les recomana i deriva a l’equip per l’estudi i tractament si cal de la probable infertilitat.

  En un procés d’embaràs que no presenti dificultats reproductives una parella poden tardar fins a 5 anys per aconseguir un embaràs, segons Silvia Tubert, directora del centre d’estudis sobre la dona i autora del llibre “Mujeres sin sombra: sobre maternitat i reproducció assistida".

  El retràs de l’edat de tenir fills, per motius socials, fa que la majoria de parelles que busquen un fill/a ja ho facin amb una certa pressa, que no pugin donar-se un temps més extens.

  Els metges es fan càrrec d’aquesta angoixa de la parella de que no tenen un temps gaire ampli i de les preguntes que els hi produeix el fet que després de reiterats intents no aconsegueixin un embaràs.  

  A aquestes preguntes i a aquestes angoixes la medicina ofereix una resposta: la derivació de la parella al equip d’estudi de la infertilitat i reproducció assistida.

  La meva impressió és que la inclusió de les parelles en els processos d’estudi ja té uns efectes.

  La majoria de ginecòlegs recomanen que després del primer any de intentar un embaràs ja es poden iniciar proves de infertilitat en cadascun dels dos. Això introdueix la parella en el registre imaginari de la probable infertilitat, augmenta les angoixes compartides i borra el temps de la subjectivitat, substituint-lo pel temps cronològic.

  Les parelles així van fent les exploracions i proves necessàries i van seguin les recomanacions dels diferents especialistes que els atenen. Això va pautant progressivament la relació sexual entre la parella que a la vegada van angoixant-se i obsessionant-se més en l’assoliment d’un embaràs.  

  Quan s’arriba als intents de fecundació per mitjà de la inseminació artificial o de la in-vitro, el seu fracàs desmorona les parelles, sumint-los en un fracàs narcisista que provoca serioses desestabilitzacions en la seva vida psíquica i la seva relació.

  Vaig veure en una ocasió una parella jove que portaven dos anys només en proves diagnòstiques i ell ja presentava un quadre de impotència i ella de pèrdua absoluta del desig sexual.

 Es tractava clarament d’un cas de rebuig a la feminitat per part d’una noia que tenia un cos infantilitzat, que no volia relacions sexuals, que no sabia si volia o no ser mare.   

  La dificultat però no està només en els efectes del procés.

 La inclusió de les parelles en aquest discurs mèdic d’alta especialització fa que els pacients deixin de preguntar-se sobre les seves dificultats i que puguin articular una resposta pròpia sobre la significació de la infertilitat en ells o en la relació de parella. Ja només s’espera la visita amb el metge que és el que donarà el resultat de les proves i dirà que és el que passa.

    Aquesta aportació de sentit mèdica fa que el pacient deixi de interrrogar-se i relacionar la seva infertilitat amb les seves dificultats subjectives. Lamentablement aquest és l’efecte de la majoria dels diagnòstics.

  Una pacient me deia: el ginecòleg diu que sóc incompatible amb l’esperma del meu marit (referint-se a que el PH de la seva vagina no tolerava bé l’esperma).

  D’aquesta manera la pacient va deixar de preguntar-se pels greus efectes que havia tingut en ella una violació que havia sofert uns anys enrere. El saber mèdic sovint fa d’obturador del saber del inconscient, de manera que a diagnòstic mèdic, el/la pacient es posa com a objecte de investigació i ja no s’interroga més sobre el que li passa.  

  Només segueix interrogant-se si el metge en el seu discurs deixa alguna possibilitat oberta, és a dir no refereix únicament la possibilitat de la infertilitat a una causa orgànica o fisiològica que no localitza, sinó que deixa oberta la possibilitat de que hi hagin altres causes.

  L’ambició mèdica és la d’oferir un saber complert sobre la reproducció, de la mateixa manera que la medicina als problemes de la sexualitat els respon amb la sexologia, que és un saber aplicat en forma de tècniques que permet tractar els trastorns de la sexualitat com si de la reparació d’una maquinaria es tractés.

  Així es pot tractar una manca de desig, un frigidesa, una anorgàsmia, el vaginisme, una ejaculació precoç o una impotència.

  El problema és que aquestes tècniques tenen conseqüències que els sexòlegs no poden controlar.

  El discurs mèdic troba en els discursos de la ciència un suport idoni en tant que la ciència es manté sobre l'il·lusió de que no hi ha res que falti i de que la ciència arribarà a explicar-ho tot sobre el funcionament de les persones i del món.   La il·lusió d’un saber sense falta, mobilitza pràctiques i discursos que en alguns casos poden ser altament iatrogèniques.

 El preu que es paga la majoria de les vegades en un tractament de infertilitat amb les TRA és el preu de l’exclusió de la subjectivitat. L'ignorància de l’inconscient en la pràctica mèdica, equivoca diagnòstics, complica pronòstics i complica desenllaços de tractaments en moltes ocasions.

  La pràctica mèdica pretén donar resposta a la demanda d’un embaràs que ha de portar a tenir un fill/a però ignora quin és el desig que hi ha en joc en aquesta demanda.  

  Des d’un punt de vista de la psicoanàlisi la manca d’un fill i la seva demanda tenen un valor significant que, com a tal, remet a una altre cosa, es a dir a un desig inconscient que només pot ser escoltat en la paraula del seu discurs o en les formacions del inconscient del propi subjecte (els somnis, els lapsus, els actes fallits, allò que no es diu..).

  A priori, nosaltres no podem saber que significa per una dona o per una parella la possibilitat o impossibilitat de tenir un fill/a. Una pacient que no aconseguia quedar-se embarassada després de dues in-vitros me va comentar “quan tingui un fill, veurà el meu home !”. La frase feia referència a que estava molt dolguda per un episodi en que ella s’havia sentit molt ignorada pel seu marit i que desitjava poder-se quedar embarassada per trobar l'ocasió de fer-li pagar apartant-lo de la criatura.

  Fins que aquesta dona no va poder elaborar això i veure que no era d’aquesta manera que havia de reparar el dolor que el seu home li havia ocasionat, no es varen poder posar les coses a lloc.

  Després d’esclarir les coses amb el marit en una molt dura discussió, l’embaràs va venir sense dificultats en el següent intent. Era clar que aquesta dona demanava un fill, però volia un objecte per agredir al marit allà on més mal li podia fer, excloent-lo del seu fill.

  Fins que el rancor cap al marit no va trobar la seva sortida per la via del discurs no va deixar pas a un desig de fill que no tingués una finalitat perversa. Desig i demanda poden perfectament ser oposats i estar a les antípodes l’un de l’altre.  

  Per la medicina tota demanda es refereix inevitablement a una malaltia i es presa com a tal, com a manifestació d’una segura o probable malaltia. Això fa entrar la pràctica mèdica en una concepció organicista i mecanicista que a la vegada és seriosament limitadora.

  El cos i els òrgans no funcionen sols i estan estretament vinculats a la vida psíquica, a l’inconscient, a la subjectivitat de cadascú que la medicina ignora.  

  En la taula rodona anterior, referida  a la sexualitat el col·lega Isidre Rebollo ens va fer una excel·lent exposició de com s’articula la sexualitat amb la constitució del subjecte, es a dir, amb l’inconscient.

  Si veiem que la sexualitat està totalment vinculada al desenllaç de la vida pulsional en allò que en psicoanàlisi anomenem Complexe d’Edip i de la seva resolució que es du a terme per mitjà d’una operació que nosaltres en diem Complexe de Castració.

  No tenim temps per extendren’s en explicar adequadament aquests dos termes, que portaria a un curs per cadascun d’ells però només senyalaré que la castració en psicoanàlisi és una operació que ajuda a regular el gaudi. El gaudi no és el desig, és un més enllà del desig i fa referència al disfrutar de l’inconscient.

  La castració son les operacions que es van fent sobre aquest gaudi i que van portant el nen/a a poder assolir determinades renuncies de satisfacció.

  El gaudi té una incidència en lo real del cos i les seves anomalies.

  Si un nen o una nena per la seva mare són el fal·lus que és el significant del desig. Han de trobar una sortida a aquesta situació i una resolució edípica que permeti desenvolupar la sexualitat.

  Una sortida a poder acceptar la seva falta d’un òrgan fàl·lic, com resolt aquesta encreuada el nen és molt diferent a com la resolt la nena, l’Edip és asimètric.

  En el cas de la nena, és la mare la que ajuda a fer aquest recorregut i que la porta cap a una sortida possible. La castració és assumida per la nena si la seva mare és una dona que li manifesta haver trobat la seva felicitat o el seu benestar al costat d’un home.

  Només d’aquesta manera la nena es conforma de no tenir el fal·lus i esperar que algun dia el tindrà d’un home del qual  podrà optindre’n fills.

  Aquesta renúncia no és  a qualsevol preu, per acceptar la seva manca de l’òrgan masculí ha d’encarnar-se en fal·lus. La feminitat, la màscara sota la qual es representa, no és més que un enigma per despertar el desig de l’home fent semblant del fal·lus. Així la dona es converteix en objecte del desig de l’home fent-se fàl·lica, però cal que una dona no sigui només un “pur fal·lus”. 

  Es necessari que la dona no sigui només una pretensió fàl·lica perquè el fill/a no quedi atrapat en una mala situació. La dona que és tota fal·lus, la dona fàl·lica és aquella que ho té tot, que no està en falta i per això no li cal esperar un fill d’un home.

  És la dona que juga a rivalitzar o subestimar els homes, tot justificant-t’ho en alguna decepció viscuda. La dona que no és tota fàl·lica és la que pot donar entrada a la terceritat d’un home que faci la seva funció, la funció paterna.

  El lloc que ocupa la paraula de l’home en el discurs de la dona farà que aquest pare pugui dus a terme la funció paterna a través del desig de la mare. El pare és el que anusa el desig i la llei, la llei de la prohibició del incest, que per Freud és la llei primordial. La dona que accepta la castració és la dona no-tota , la dona que no és tota fàl.lica. 

  Quan parlem de funció paterna i funció materna ens referim a funcions que són contingents que poden ser dutes a terme per un o més personatges al llarg de la vida del subjecte. En aquesta encreuada de l’Edip i de la castració hi trobem que sexualitat, maternitat i reproducció estan estretament vinculats. 

  La infertilitat psicògena seria un veritable símptoma que dona compte de les dificultats subjectives amb la castració (simbòlica), que encobreix un conflicte neuròtic de fons i que manté al subjecte atrapat en un excés de gaudi.

  En el cas dels homes també és així, la manca de mobilitat espermàtica o el baix percentatge d’esperma viu poden modificar-se amb els canvis psíquics. He pogut constatar en dos casos de pacients en anàlisi com sense fer res els valors del seminograma es poden veure modificats en el temps.

  Els dos casos tenien en comú que era la seva parella la que demandava un fill però ells no ho tenien clar, no havien pres la decisió. Un com presa la decisió un dels individus va poder assolir un embaràs sense TRA. En l’altre varen intervenir les TRA i també es va assolir l’embaràs.

  També hem de considerar que les infertilitats progressivament semblen ser més compartides, de manera que es van veient més diagnòstics de infertilitat de parella, en les que hi ha dificultats en les dues bandes.

  De la mateixa manera que les parelles s’anusen formant un símptoma, en la infertilitat veiem també com el símptoma pot ser compartit i constituir també un anusament de la parella. La concepció de la infertilitat com una forma actual de neurosi permet entendre el que passa en aquelles parelles que després d’un procés d’adopció se’ls hi resolt espontàniament la infertilitat o en aquelles que la decisió de l’abandó de les TRA dona pas a un aixecament del símptoma i després de la decisió deixen de ser infèrtils.  

  Vaig tenir la sort de poder treballar uns anys en un equip de selecció de famílies aspirants a l’adopció, en el transcurs d’aquest temps vaig apreciar diversos casos en els que això havia passat.

  En el primer cas la vinguda d’un fill adoptiu d’un ha tingut en ells efectes a nivell del reconeixement i de l’assumpció de la castració simbòlica, després de la qual el desig de fill es desvincula més o millor del gaudi, i això permet mobilitzar els processos psicofisiològics necessaris.

  En el cas de les parelles que prenen la decisió, per ineficàcia o per cansament, de deixar les TRA aquest límit al gaudi masoquista de la dona, per la seva posició passiva com a objecte d’experimentació mèdic, permet alliberar el desig de fill i mobilitzar també els processos psicofisiològics de l’embaràs.  

  En una antiga colònia francesa, Nueva Caledonia, no es confirma una adopció fins dos anys després, això es fa perquè moltes adopcions no es confirmen perquè la parella ha tingut un altre fill o està en procés de tenir-lo.

  La paternitat pels homes es viscuda en el registre de la transmissió i de la continuïtat de la vida. Seria un complement i una garantia de virilitat, que fa que la infertilitat sigui viscuda com si d’una impotència es tractés.

  En la dona la infertilitat més aviat es viscuda en el registre de l’amor. Algunes se senten més dones al ser mares i altres al ser mares deixen de ser dones, en una escissió entre la parella sexual i la parella conjugal.  

  La medicina, atrapada en els discursos de la ciència d’una banda i el capitalisme per l’altre està àvida de nous mercats en els que poder oferir els seus serveis i així tenir més control sobre la vida i més guanys.    

  El seu anclatge en els discursos de la ciència li dona credibilitat social a pràctiques que de vegades poden tenir una alta iatrogènia. La medicina es presenta com un discurs sense falta i això no deixa de tenir conseqüències.

  El discurs del dret o els discursos dels ideals socials de la igualtat de sexes, també constitueixen discursos sense falta, igual que els discursos de la ciència.

  Aquests discursos no se sustenten sobre una falta simbòlica ni sobre el desig particular i únic de cada subjecte, sinó sobre la generalització homogeneïtzant que es mou en el pla imaginari.

És la lògica del “tots iguals i amb els mateixos drets” que barra la particularitat de la individualitat subjectiva de la qual només la psicoanàlisi pot donar compte per mitjà de l’escolta.

  Els ideals se sustenten en el registre imaginari, en canvi en la funció simbòlica és on s’hi anusa el desig i l’inconscient.  

  El que plantejo avui és que el pes específic d’aquests discursos socials fan que el desig de fill se sustenti més sobre l’imaginari dels ideals socials que estan en aquests discursos que per la falta sustentada sobre el desig particular de cada dona  en el que el ser “No-Tota” respecte el gaudi fàl·lic li porta a buscar un fill, esperant que sigui facilitat per un home.  

  En l’inconscient femení un fill no és un dret o un deure, és una donació, un regal de la dona per assegurar-se l’amor de l’home. En els subjectes actuals més aviat es veu el fill com un premi que ve després d’una llarga batalla d’entrega de la dona a les TRA.

    Narcís Borrat