LA PSICOANÀLISI I LES ALTRES TERAPÈUTIQUES

Conferència al col.legi oficial de psicòlegs de Girona.

Intentaré explicar en aquesta xerrada els punts diferencials més importants entre el psicoanàlisis i les psicoteràpies, per poder delimitar-ne les seves diferències i així apropar-nos a l’especificitat de la psicoanàlisi.  

La història de la psicoanàlisi comença amb la història del S XX i va estretament lligada al desenvoluppament de la investigació i la nosologia psiquiàtrica, al desenvolupament de la lingüística estructural, als coneixements de l’antropologia estructural  i a les aportacions de la filosofia sobre el coneixement humà. 

No han faltat intents des dels seus origens fins l’actualitat de voler-lo reduir a un àmbit de saber propi d’alguna ciencia (psiquiatria) o de instrumentalitzar-lo com a una eina terapèutica més (com una forma de psicoteràpia).

La psicoanàlisi, des d’un sistema de pensament obert a altres camps del coneixement disposa del seu propi cos teòric i clínic i té prou entitat com per no ser reduida ni a un instrument, ni a un apartat de la psiquiatria. Això és així perque la universitat (ni en psicologia ni en la formació psiquiàtrica) poden garantir la formació d’un psicoanalista, de la qual cosa només en pot donar garantia el seu propi anàlisi personal.

Així donç la universitat no pot ocupar-se del que és “ser psicoanalista”. Aquesta experiència només pot emergir de l’experiència del propi anàlisi personal de cada analista portada fins a les últimes conseqüències, experiència de la qual cada analista en donarà compte en la institució psicoanalítica a la qual pertanyi.  

Això no vol dir que la universitat no pugui impartir coneixements de psicoanàlisi, inclús hi ha algunes universitats que tenen un departament de psicoanàlisi, però això no deixa de ser una formació teòrica unicament.

La psicoanàlisi és un sistema de pensament sobre el funcionament del psiquisme humà, i per tan, de l’activitat humana, que comporta associat una pràctica clínica, a travers de la qual s’ocupa dels transtorns i les malalties mentals. En la psicoanàlisi no es pot separar la teoria i la pràctica perquè una és conseqüència de l’altre.

La psicoanàlisi s’ocupa dels processos mentals de les persones sanes i de les persones malaltes, donat que el funcionament de l’aparell psiquic és igual per a tots però en el cas de les psicopatologies es tracta de saber en quin punt/s de dificultat se sustenta la malaltia en cada cas.

Així donç la terapèutica psicoanalítica és una possibilitat oberta a tothom qui ho desitgi o necessiti, però no cal estar malalt per passar per aquesta experiència.  

Les diverses escoles psicològiques s’ocupen parcialment del funcionament humà: o bé de la conducta, o del sistema cognitiu, de la relació  entre les diferents parts, de com les persones es relacionen... La psicoanàlisi en canvi s’ocupa de la globalitat de l’ésser humà en els seus diferents aspectes. Si les psicologies han hagut de parcelar l’individu en camps de saber sense saber gaire com s’interrelacionen entre ells (l’èsser bio-psico-social)  la psicoanàlisi disposa d’una teoria que permet entendre un funcionalment més integral del subjecte humà.

L’aportació teòrica iniciada per S.Freud i continuada per J.Lacan ha marcat les corrents de pensament del SXX, i la seva incidència no nomès la veiem en l’àmbit de la clínica, de la psiquiatria o de les psicologies, sinó que també ho trobem en molts altres aspectes de la societat i la cultura: en el cinema, en la pintura, en l’educació, en la literatura, en les filosofies contemporànees...

Podríem dir que ha inagurat una manera diferent de pensar la realitat humana, a partir de considerar l’existència de l'inconscient i el funcionament libidinal de l’individu, es a dir, la naturaleza psíquica de la sexualitat.                                                              

La revolució industrial a Occident va comporta profunts canvis en la manera de viure, en l’estructuració i composició de les families, en el pes de les costums i tradicions, en els ideals que regeixen la vida...

L’ambició d’enriquiment dels estats colonials va deixar pas a la possibilitat de l’enriquiment de les iniciatives individualitzades, al surgiment de la burgesia, a la posterior reacció dels moviments obrers que intentaben defensar els drets bàsics dels treballadors i lluitar contra l’explotació...

En tot aquest procés l’ideal de llibertat près de la revolució francesa, però que ja té els seus origens en la Grecia clàssica, es va anar assimilant a aquest desenvolupament.

També l’ideal de progrés, entès com la creació de riquesa, surgeix produit pel lliberalisme econòmic de la revolució industrial i es manté fins la caiguda del comunisme i el neolliberalisme que vivim en els paisos occidentals, en aquest periode sustentat per una política marcadament conservadora.  

Això ha portat cap a un tipus de societat que va a caball dels avenços tecnològics i que està sotmesa a un procés de renovació i transformació permanent, de tal manera que el ritme d’aquesta transformació no permet ser prou assimilada i assumida per les persones.

Això ho veiem en les dificultats per tolerar els fluxes migratoris, el canvi del lloc social de la dona, les dificultats de trobar un model escolar que funcioni en aquest tipus de societat... Aquests canvis que en alguns casos són desitjables i constaten una maduresa social, en altres aspectes suposen una nova forma d’al.lienació.  

En general totes aquestes fortes transformacions de la societat i de la vida no solen venir acompanyades de la reflexions ètiques necessàries i són canvis que es fan en nom dels grans ideals del moment: La llibertat, la felicitat, el progrés, el benestar...

Els psicoanalistes sabem que els ideals són necesssaris i participen de la il.lusió que tenim tots de construir un món millor.

D’altra banda, les il.lusions són necessàries per viure i per mantindren’s vius, però cal no ser ingenus amb tot allò que sen’s presenta sota l’ideal de la llibertat i que d’altra banda ens va vinculan a una vida cada vegada més esclava.

En cap època de la història de la humanitat s’habia vist una utilització tan frívola dels grans ideals posada al servei dels nous amos del món que cada vegada ens marquen més el pas.

Tampoc en cap època l’estat habia tingut tan de control sobre la vida individual de cadascú. La psicoanàlisi ha aparegut en el SXX per fer-nos adonar compte de que l’home no és tan lliure com es creu, de que estem molt més condicionats del que podria semblar-nos, i aquesta, després de Darwin i Coopernic és  la tercera gran ferida al narcicisme humà.

Pel que fa a la felicitat, si alguna cosa sabem els psicoanaliste és que la felicitat no existeix, la qual cosa no vol dir que no existeixin nivells de més o menys benestar, més o menys plaer, més o menys gaudi...

La felicitat és un constructe imaginari, un estat en el que les persones ens imaginem no necessitar res, que no ens falti res.

La vida de cadascú és una busca de formes de satisfacció molt arcàiques que ja estan perdudes, de manera que tot allò que assolim o aconseguim en el transcurs de l’existència, quan ho tenim després ens porta a desitjar una altre cosa, de manera que sempre hi ha un punt de insatisfacció en la trajectòria de la vida, mai arribem a tenir l’essència d’allò que voldríem perquè ja està perdut, i a la vegada no podem mai de deixar de desitjar perquè és lo que ens manté vius.

Parlo de tot això perquè entenguem que la psicoanàlisi no va amb la moda, la qual cosa no vol dir que no li interessin els discursos de la moda i els efectes que aquests tenen sobre els individus.

Quan diem que la psicoanàlisi no va amb la moda volem dir que no va a compàs dels ideals del moment a diferència d’altres pràctiques.

Cal posar atenció en aquelles pràctiques que busquen una “normalització”,i que sota un coneixement pseudocientifista es permeten dir que és normal i que no és normal en la vida de les persones, presuposant que algú sap “allò que li convé als demés”.

Això no deixa de ser perillòs i la ètica de la psicoanàlisi no te res a veure amb l’ideal de fer persones adaptades, de fer bons ciutadans, d’aconseguir una ràpida curació, d’una bona entesa entre les persones, de salvar families, de conèixer’s...

El surgiment de moltes professions actuals referides a l’àmbit social se sustenten sobre aquests ideals: la psiquiatria, el treball social, l’educació especialitzada, les diferents vessats de la psicologia (l’empresarial, la social, l’educativa, la de la salut...).

Aquests ideals poden ser del tot respectables sempre que sapiguem molt bé que ens mou en la nostra praxis. L’ingenuitat pot portar a cometre grans bestieses; només hem de veure totes les bestieses que es fan en el món del bé.

Cal saber des de quin lloc i des de quina ètica es fan les intervencions en cada pràctica.  

Pel que fa a les psicoteràpies podríem diferenciar entre: Les psicoteràpies de tall cientifista (cognitivo comportamentals) que apunten a la supresió del símptoma sota l’ideal del bé i la millora.

Fan una forta incidència en la normalització i l’adaptació.

Les psicoteràpies de recolzament, que entenen que un símptoma trenca l’equilibri homeostàtic, l’equilibri emocional. Pretenen reduir l’angoixa, normalitzar, amb la sugestió com a eina més utilitzada.

Les psicoteràpies d’aclariment, que segueixen les coordenades de les anteriors però amb l’afegit que sembla buscar més consistència, conquerir una certa capacitat d’autoobservació, d’autoevaluació, a més de reforçar els mecanismes de defensa que beneficiín l’adaptació de l’individu.

La psiquiatria moderna comença amb Philippe Pinel,a finals del SVIII. Pinel agafa els termes de la filosofia i el métode de classificació de les plantes de Lineo per establir una nosologia, basan-se en una clínica de la mirada.

La psicoanàlisi permet a partir dels inicis del SXX establir una clínica de l’escolta i donar una comprensió etiològica a les psicopatologies.

Posteriorment alguns psiquiatres varen incorporar les aportacions de la psicoanàlisi al funcionament de l’hospital psiquiàtric, crean la psicoteràpia institucional francesa i obrin així noves formes de tractament. Jean Oury, Tosquelles, Henry Hey, Paul Bergeret... són alguns dels noms més importants de la psiquiatria d’aquest segle.

A partir dels anys 70 la psiquiatria torna a la obsessió descriptivo-fenomenològica d’anys anteriors, ignoran els descobriments de les categories de la psiquiatria clàssica i de la psicoanàlisi.

Ara, l’aparició dels DSM instaura la il.lusió del diagnostig informatitzat i universalitzable, un ideal d’acord amb el moment tecnològic i cultural.

El SXX ha estat un periode de gran productivitat pel que fa a les corrents del pensament, però en aquest moment vivim un retorn a les formes de pensament del positivisme del SXIX, oblidan els avenços socials que ens ha aportat el marxisme, la psicoanàlisi, l’existencialisme, l’estructuralisme, i en general les diverses corrents de pensament del SXX.

El retorn al positivisme anterior ha anat derivant cap a l’utilitarisme que constitueix en aquest moment històric l’àmbit del del qual s’enfoquen la major part dels aspectes de la vida.

Si portem aquest retorn al positivisme i l’utilitarisme, veurem que actualment la major part dels projectes assistencial busquen una major rentabilitat a travers de fòrmules que estalviin recursos i temps.

Això fa que els dispositius que es creen tinguin una alta iatrogènia i en alguns casos generen tanta patologia secundària que suvint seria preferible que no existissin, a la vegada que tenen una enorme despesa.  

La incapacitat de tenir temps i recursos suficients per atendre adecuadament els pacients provoca la necessitat d’una gran complementarietat de proves mèdiques que serien innecessàries si els professionals tinguessin més temps per atendre els seus pacients i poder diagnosticar adequadament.

Aquests pacients mal tractats, van voltan per tot el circuit mèdic i social generan una despesa enorme, a la vegada que constitueixen una població que es va cronificant.

En general, en aquest terreny tan delicat com és el camp de la salut mental, la prevalència dels criteris polítics sobre els criteris tècnics sol portar consequències nefastes.

Freud ens va alertar sobre la conveniència de ser molt prudents amb el desig de curar i amb que no es poden fer promeses de curació alegrement. La curació, tal com la planteja J.Lacan, és la consequència dels efectes de l’anàlisi, advè com a conseqüència de que el treball de l’anàlisi funciona, però no n’és el seu primer objectiu. 

El primer objectiu de l’anàlisi és fer possible el treball de l’analitzant. Els psicoanalistes sóm molt prudents amb les espectatives de curació, cal no crear falses espectatives, conèixer prou bé el diagnòstg estructural del pacient, les seves característiques, el seu nivell de implicació i sempre deixar molt clar que això vindrà com a conseqüència d’un treball.

Així donç la psicoanàlisi no pot supeditar-se als ideals de la ciència sobretot perquè la ciencia és universalitzadora i la psicoanàlisi és personalitzadora i allò del que s’ocupa, el desig del subjecte, no entra dins el camp de les ciències.

El lloc de la psicoanàlisi estaria més aviat entre les lletres, més que en la pretensió de ser una disciplina científica.

En l’anomenat “Estat del Benestar” l’assistència en Salut Mental és entesa com un dret ciutadà, la qual cosa si bé suposa un avenç humà en el terreny social i sanitari no és suficient en l’àmbit de la psicoanàlisi.

Cal un nivell personal de implicació subjectiva en el procés terapèutic perque sigui possible ajudar a un pacient. Per mitjà de les entrevistes un pacient va descobrint allò personal que hi ha en la seva queixa, en el seu malestar o el seu transtorn.

Si el pacient pot fer-se’n càrrec d’aquesta participació seva en el seu propi problema el procés terapèutic podrà avançar, si no es així, possiblement podrà beneficiar-se més d’una altre terapèutica que no el comprometi a assumir la responsabilitat que ell mateix hi té en el que li passa.

Aquesta noció de responsabilitat ha estat desenvoluppada per J.lacan i marca un punt diferencial importantíssim envers la majoria de les altres pràctiques.  

La psicoanàlisi no persegueix l’eliminació absoluta del malestar d’entrada. El malestar sempre genera preguntes, i són aquestes preguntes les que un analitzant anirà responen-se en el transcurs del procés de l’anàlisi.

Si el malestar és tan intens que no permet el treball de parlar, és necessari ajudar-se d’algun altre mitjà, com per exemple la farmacologia, però sense abusar-ne i pretendre l’eliminació absoluta del malestar, la qual cosa posaria fi al discurs del pacient, detindria massa aviat el procés de treball del pacient i el deixaria més exposat a la repetició.

Aquesta també és una manera de treballar molt diferent de les altres terapèutiques. L’ideal de l’estat del benestar desconeix que el maslestar és estructural en la vida dels individus, això vol dir que una societat, a mesura que va resolen els seus problemes socials i els seus problemes de salut, en va generan d’altres.

Pensem per exemple en l’increment de les psicopatologies en els paisos més desenvolupats, i l’aparició de les problemàtiques de segregació social, racisme, xenofòbia, sectarisme, les noves formes d’alienació...

Els ideals de l’estat del benestar descansen sobre el desconeixement de que la malaltia i la problemàtica social no es poden erradicas, de que aquestes realitats se sustenten sobre qüestions que són estructurals: el funcionament libidinal de cadascú, el fet de que la pulsió mai es veu del tot satisfeta i sobretot la relació de cadascú amb el desig.  

La psicoanàlisi no s’ocupa de les solucions als problemes socials, la qual cosa no vol dir que no li interessin els discursos socials en els quals l’individu està inmers i en els quals es va constituint, i sobretot les consequències d’aquests discursos.  

La moda i les corrents socioculturals del moment tenen un efecte homogeneitzador sobre el subjecte, pel que fa a les seves formes de viure, de pensar, de gaudir, de manera que es pretenen borrar les diferències a travers d’aquest efecte universalitzador sobre la particularitat de la vida de cadascú.

La psicoanàlisi en canvi s’ocupa d’allò més particular de la vida de cadascú, d’aquelles paraules o d’aquelles experiències  que han marcat la vida de cadascú i molt particularment del desig que és allò més particular i intim de cadascú.  

La psicoanàlisi també subverteix el concepte de treball assistencial. En la majoria de les pràctiques psicoterapèutiques el treball està del costat del terapeuta a travers de l’aplicació directe del seu saber.

En psicoanàlisi això no és així, la qual cosa no vol dir que el psicoanalista no treballi, sino que el seu treball és fer treballar l’analitzant, fer-lo parlar, possibilitar-li extreure les seves pròpies conclusions, pendre les seves desicions i a travers del seu propi discurs elaborar les respostes que el seu malestar comporta, fins que pugui beneficiar-se de la producció d’aquest procés de treball.

El treball donç bàsicament està de la banda del propi pacient, l’analista és un mitjà que posa en suspens el seu saber teòric mentres fa treballar el pacient, perquè la seva pràctica no és l’aplicació directe de cap saber.  

La psicoanàlisi, a diferència d’altres teràpies només té un mitjà: la paraula. Per això les aportacions de la Lingüística posteriors a la obra de Freud, sobretot les aportacions de Ferdinand de Saussure, de la qual Lacan n’agafa el concepte de significant són molt importants pel desenvolupament de la teoria psicoanalítica.  

La paraula, en un moment social en que el pes de la solitut en la vida de les persones es fa cada vegada més difícil de soportar, i en un temps en que les estructures familiars són més reduïdes i més precàries, la paraula pren per la psicoanàlisi en aquest moment una importància màxima.  

Per la psicoanàlisi el subjecte humà s’estructura en la relació del ser amb la paraula. La relació del ser amb el significant farà  de cadascú un ésser particular, allò que els psicoanalistes anomenen amb el terme Estructura.  

En psicoanàlisi, a partir de l’ensenyança de Lacan no parlem de l’individu humà. Això en tot cas ho utilitzem per intentar explicar les coses amb simplicitat, és una figura teatral que utilitzem per nomenar l’individu.

En psicoanàlisi utilitzem el terme subjecte que fa referència no a la persona, sino a allò que els significants constiueixen: un ser que està determinat per un ordre simbòlic, per un inconscient que el constitueix, que el causa, i que a la vegada el divideix, el fa desconeixedor d’allò que el causa, per això l’individu quan parla no sap el que diu, però la verdadera esencia del que diu només podem captar-ho en els seus equívocs, en les seves contradiccions, en els seus lapsus, en els seus oblits, en l’escolta del seu desig.  

  Així donç a diferència d’altres teories,la introducció del terme subjecte és molt més precís per introduïr la importància de la paraula sobre el ser i la constitució del subjecte de l’inconscient.  

  Això porta a Lacan a excloure de la psicoanàlisi la idea d’una possible comunicació o relació intersubjectiva, que possibilitaria que un sap el que diu i que l’altre compren el que escolta.

  Podriem dir que nomes hi ha paraules que circulen, inclus portan les coses al extrem podriem dir que es un dialeg de sords.

Les psicoterapies descansen sobre el suposits de la teoria de la comunicacio (Jacobson), segons la qual  

En aquest esquema es presuposa que hi ha un emisor que sap el que diu i un receptor que compren el que escolta. Aixo presuposa la idea romantica de que dos essers parlants s’entenen.  

  Lacan complexifica mes les coses, pren el concepte de Significant de la Lingüística estructural de F.de Saussure i fa en ell una serie de transformacions per explicar com el subjecte es constitueix en la seva relacio amb el significant.

  Aquests significants no valen pel seu significat, sino que valen pel seu valor significant, valor que s’obte de la relació i diferencia amb un altre significant.

  Aquests significants (paraules) que ens constitueixen i que tenen l’efecte en nosaltres de formar un inconscient passen a l’oblit pel mecanisme psiquic de la represió, de manera que ben aviat el subjecte desconeixera els significants que l’han format i que el determinen, i articulara un discurs en el que creu que sap el que es diu, pero en el qual la propia intencio moltes vegades es desconeguda pel propi Jo de l’individu.

  De tan en quan alguna errada lingüística (un lapsus), un somni o un oblit, alguna d’aquestes formacions de l’inconscient ens revelara que la veritable intenció de l’individu esta en un altre lloc i no on ell diu.  

  Lacan també va formular la questió del sentit que en psicoanàlisi ve donat pel receptor, no per l’emisor, tal com creia la lingüística fins el moment.  

  Així donç per Lacan, l’INCONSCIENT ESTA ESTRUCTURAT COM UN LLENGUATGE, es a dir, que es un conjunt de records, de paraules, de representacions significants que tenen l’estructura de les lleis del llenguatge, de la metàfora i de la metonimia, que es el que ja Freud habia vist en els els mecanismes dels somnis, amb la condensacio i el desplaçament.

  Per això el principal recurs que tenim per treballar els psicoanalistes és la paraula.

  L’analista ha de ser prou expert en els recursos i lleis de la llengua per entendre les lleis de l’inconscient en cada cas. Per això diem que a la psicoanàlisi li correspon mes aviat un lloc entre les lletres.  

  En el discurs del subjecte les paraules tenen el seu punt de inercia, amb la llibertat de paraula el subjecte sempre repeteix lo mateix, sempre hi ha un retorn al mateix nucli, encara que sigui a travers de temàtiques varies, es a dir, de metàfores diverses.

  Aquest punt és el que centra l’economia libidinal de l’individu i les seves formes de gaudi: el seu fantasma. Això fa que en l’ésser humà hi hagi quelcom en la seva estructura que no sigui paraula.

  No tot es paraula. Hi ha una ordenació de les formes de plaer i de gaudi que tenen a veure amb l’economia libidinal i sobretot amb el fantasma fonamental que les ordena, una fantasia que diriem en termes de Freud.

  Si per la psicoanàlis la paraula és tan important, a diferència d’altres pràctiques per les quals la paraula és només un mitjà auxiliar, no es menys important l’art de l’escolta.

  Escoltar és un art, una actitut per la qual no qualsevol esta preparat. L’escolta de la psicoanàlisi no es l’escolta convencional, no es l’escolta del sentit comú, és l’escolta que apunta a allò que estructura la cadena significant d’un individu: el seu desig, moltes vegades desconegut pel propi subjecte.  

  L’art d’escoltar, escoltar sense prejudicis, sense donar més importància a uns elements que a altres, sense obsessionar-se per entendre (perquè ja hem explicat que la qüestió del sentit ve en un “a posteriori”). L’escolta analítica, que va del pla de l’enunciat al pla de l’enunciació, és l’art de situar al subjecte en relació al seu veritable desig, aquest desig que molt suvint ell mateix desconeix o s’hi posa dificultats.  

  L’efecte de l’escolta no és com en les psicoteràpies l’efecte mirall que provoca el terapeuta, de fer-li adonar compte de les seves actituts, sinó l’efecte sorpresa, el de sorpendre’s en els significants, en les formacions de l’inconscient, en la importància que tenen en nosaltres mateixos aquelles paraules que hem rebut.  

  Escoltar tampoc es “comprendre”, mes aviat el voler comprendre es un perill en psicoanalisi.  

   Per la psicoanàlisi molt abans que el subjecte parli, ja esta en el discurs. Abans de néixer el nadò ja esta en el discurs dels seus pares i d’una familia, ja te un lloc simbòlic.

  El discurs que després emetera el propi subjecte serà un discurs que desconeixera els significants que l’han constituit.

  D’aquesta manera el Jo del subjecte és un Jo de desconeixement i d’engany. 

  L' il.lusió de les psicologies de que l’individu es coneixi, no passa de ser una mera il.lusió. Les persones no ens percebem a nosaltres mateixes sinó és a travers d’allò que els altres ens retornen, perque ignorem la determinació significant que ens ha constituit.

  De la mateixa manera tenim una sèrie de trampes o enganys per no veure i no enfrontar la percepció d’allò que en realitat som i que ens constitueix.  

  La intervenció de l’analista preten articular el Saber i la Veritat a travers del propi discurs del pacient.

  Saber referit a l’inconscient, a la determinació significant del propi subjecte que es desconeguda per sí mateix, es tracta d’un saber no sabut. Veritat que no ve referida a la veracitat dels esdeveniments, o a la moralitat dels fets, sinó que té a veure amb la posició del subjecte davant l’escena del fantasma fonamental.

  Aquesta veritat és la producció del subjecte, una invenció inconscient que s’ha construit ell mateix per donar compte de la seva posició particular davant els enigmes de l’existència i del sexe.

  La psicoanàlisi descobreix que el subjecte mai vol canviar aquesta posició (això és allò que Freud anomena Pulsió de mort).

  Explicare això amb un senzill exemple, el d’una nena que en saber la seva condició de filla adoptiva la primera pregunta que va formular va ser ¿Qué me varen llençar a mi?; aquesta posició de deixalla, de resto, ha marcat tota la seva existencia i constitueix la Veritat del seu drama.  

  Una altre qüestió es la tranferencia. La transferencia vol dir que quan un pacient s’adreça a l’analista , aquest analista (tan se val que sigui home com dona), ocupa un lloc en la vida del pacient, representant alguna figura anterior de la vida del pacient.

  L’analista haurà de saber determinar en quin lloc el situa el seu pacient, sobretot per no identificar-s’hi i no respondre d’aquest lloc (per exemple, si un pacient s’adreça a nosaltres com a un pare, no respondre des d’aquest lloc, es a dir, no fer-li de pare).  

  La transferència s’instaura sobre una suposició de saber que el subjecte adreça a l’analista. Aquesta suposició de saber es la pedra angular sobre la qual la transferencia del pacient s’instala, amb totes les passions que això comporta i de les quals ens hen haurem de fer càrrec.    

  Podriem pensar que si hi ha altres pràctiques que operen amb la paraula i sota transferencia (donat que la transferencia no es un fenomen exclussiu de la psicoanàlisi i esta present en totes les relacions humanes), aixó no diferencia gaire a la psicoanàlisi d’altres pràctiques.

  Ja hem vist que de la teoria de la comunicació sobre la que es fonamenten les altres practiques a la lògica del significant de la que s’ocupa la psicoanàlisi hi va un recorregut conceptual important, els efectes del qual marcaran una practica i una escolta ben diferent.

  En la qüestió de la transferencia, direm que a diferencia d’altres practiques la psicoanalisi s’ocupa d’això, ha pogut aillar i conceptualitzar la noció de transferencia, per ocupar-se de la seva instauració, del lloc en que situa a l’analista, dels seus efectes i de la seva resolució, cuidan que la cura no es confongui amb una identificació a l’analista, la qual cosa esta molt present en les psicoteràpies.

  La psicoanàlisi no ajuda a viure millor en qualsevol altre vida, no ensenya a postposar res. En un sentit que podriem anomenar existencialista prepara a cadascú per poder viure més lliure  a partir de saber millor allò que ens determina i el que volem, i de fer-no més capaços d’enfrontar els dos eixos que regeixen la nostra existencia i dels quals no ens podem sustreuren’s: el sexe i la mort.

  Quan parlem de la mort no ens només al moment que la vida biològica i psiquica s’acaba, i de quina es la posició del subjecte devant d’això.

  Parlo sobretot de que per estar viu cal poder ocupar-se del propi desig, poder-lo reconèixer, poder-lo dir, mantenir vives les il.lusions i donar a la vida un punt de creació.

  Creació que té a veure amb poder ocupar un lloc, un esgrao en la cadena generacional i en la cadena de la vida. Quan els psicoanalistes parlem del Desig no fem referencia allò que el pacient diu que vol.

  El desig esta en la cadena simbòlica i s’ha de llegir entre línees i entre paraules. El desig el veurem mes aviat en una formació de l’inconscient que ens sorpren.

  Molts pacients venen a la consulta amb un discurs de bones intencions ( d’arreglar la seva parella, per exemple ), darrera el qual hi escoltem una intenció totalment contraria.  

  La psicoanàlisi donç, al no alinear-se amb els ideals socio-culturals del moment i amb els impulsos de la moda, es regeix per una etica diferent, per una etica del respecte a la veritat i a allò que a cadascú el constitueix. 

  La psicoanàlisi més aviat és una pràctica subversiva, en el sentit de que no es preocupa de fer “bons ciutadans”, la seva etica no va en aquesta direcció i més aviat la historia ha constatat que ha tingut dificultats considerables en les dictadures i els regims totalitaris.  

  La psicoanàlisi donç es una experiencia del Desig, els efectes de la qual no es remeten només a una milloria del benestar o dels transtorns del subjecte. La psicoanàlisi provoca transformacions profundes en la vida dels pacients. En cas de que no sigui així podem posar en dupte el treball de l’anàlisi.

  L’individu que es veu inmers en un procès de psicoanàlisi veu com la seva vida experimenta transformacions, de manera que aquella persona, després d’aquesta experiència, serà un individu transformat per aquesta experiència.

  Sera algú que saben una mica millor el que vol, podra escollir més lliurement, després de comprometre la seva paraula en un treball que tindrà conseqüències decissives en la seva existència.