LA VIOLENCIA EN EL CONTEXTE DE LA SUBJECTIVITAT DEL NOSTRE TEMPS

En el present treball intentaré articular alguns elements de la subjectivitat contemporània amb la problemàtica de la propagació de la violència. En el meu discurs prenc elements de la sociologia i altres de la psicoanàlisi, per intentar articular aspectes socials i individuals. No parlaré de homes o dones que prové d’una tradició humanista i faré utilització del terme subjecte que és el terme que permet als psicoanalistes parlar d’un ésser marcat pel llenguatge i pel Desig en un lloc que en psicoanàlisi anomenem el lloc del Gran Altre o del Inconscient.

Quan parlo de violència parlo de problemàtica, ja que la violència està dins una categorització molt confusa. Es dona en totes les estructures clíniques, en totes les tipologies de subjectes existents, amb incidències i característiques diferenciades en cadascuna. Mes aviat es tracta d’una resposta del subjecte davant una dificultat, la dificultat de poder fer passar alguna cosa d’un registre per un altre. La vida psíquica s’organitza en tres grans registres, El Imaginari, el Simbòlic i el Real. Per explicar-ho d’una manera molt esquemàtica perquè la qüestió és molt més complexa, el registre Imaginari és el de la imatge, el simbòlic el de la paraula i el real el de les pulsions que fan retornar el subjecte sempre al mateix punt, generant una repetició. En aquesta repetició hi ha un plaer, si no fos així el subjecte no repetiria, i a aquest plaer peculiar l’anomenem gaudi. La violència es una resposta del subjecte a la dificultat de fer passar quelcom de lo Real o de lo Imaginari per lo Simbòlic, es a dir de poder fer passar un d’aquests dos registres pel sedàs del registre simbòlic que és el registre de la paraula. La part més actuada de la violència, quan parlem de fets concrets l’anomenem agressivitat.

La violència no és una patologia en si mateixa, encara que està present en moltes patologies. Des del principi de la humanitat l’home ha hagut de lluitar per sobreviure i defensar-se. Freud es preguntava si la civilització acabaria amb les guerres, alhora que indicava dues vies que permeten al individu evitar caure en la barbàrie: la via del sexe i la de la cultura. Els dos camins són maneres de conciliar els instints més primaris de l’esser humà. Si Darwin va demostrar els nostres orígens en l’evolució de les espècies animals, Freud ens han apropat a la naturalesa instintiva de l’ésser humà amb la diferència respecte de les espècies animals, que si bé nosaltres abriguem instints tan primaris com ells, estem travessats pel llenguatge humà, la qual cosa marca la nostre diferència. És aquest registre, el registre simbòlic el que ens permet una articulació diferent de la nostra via instintiva, que en el cas dels humans anomenem vida pulsional. Les pulsions, siguin del tipus que siguin (sexual, de vida o de conservació, de mort...) passen pel sedàs del llenguatge, entenent però que no tot pot passar pel llenguatge en la vida pulsional del subjecte.

Però Freud ens alerta de que ni el sexe ni la cultura són suficients per garantir que l’home civilitzat no retorni amb facilitat a les seves passions instintives més primàries. Els avenços de la ciència amb el descobriment dels anticonceptius hormonals varen permetre l’exercici d’una sexualitat més lliure, separada de la reproducció, més al servei del Principi Del Plaer. El desenvolupament cultural en el S XX va comportar una diversitat de manifestacions i una producció que, en la majoria dels àmbits, la història el considerarà com un dels períodes de major diversitat i riquesa cultural. Les societats però, amb tot aquest esforç de construcció i amb molts més avenços científics al seu servei, no han aconseguit evitar o minorar les guerres i la destrucció. Fins i tot es pot parlar de que hem entrat en un període on el món es menys segur, immersos en una nova reestructuració d’equilibris i de forces que, acabada la bipolaritat de la guerra freda, ens porta cap a un nou període de rearmament, amb l’amenaça nuclear implícita.

Mes que entrar en una descripció fenomenològica de les diferents formes de violència, de si es tracta de violència de gènere, de violència sexual, de violència dels menors o contra els menors, del incivisme, de la violència contra un mateix (el suïcidi), de la violència en la seva dimensió social, del terror, de les guerres... el que m’interessa és poder articular una reflexió sobre el poc valor que la vida està prenent altre cop a Occident.

Per Freud la història de les societats i de les cultures és una història de renúncies pulsionals. No és pot pensar la construcció d’una societat sense un procés de renúncies a pulsions destructives de diferent mena (fratricides, homicides...) que són encaminades al servei de les pulsions de vida i de conservació, juntament amb una vehiculització de la sexualitat marcada per dues lleis fonamentals: la de la prohibició del incest i la de l’exogàmia.

El procés educatiu, per exemple, no és mes que un procés d’aprenentatges vinculats a renuncies pulsionals. Actualment es privilegia més el treball instructiu i no es dona cap importància a acompanyar el subjecte a que pugui fer les renúncies pulsionals per passar de ser un ésser instintiu a un ésser civilitzat, per part d’una població que es mouen bàsicament per impulsos.

La violència és constitutiva en la història de les civilitzacions i en la història de la constitució del subjecte. Moltes guerres han estat inevitables o han constituït formes d’assegurar la supervivència col·lectiva. De la mateixa manera hi ha moments en la constitució del subjecte en els que la violència hi és present en alguna de les seves formes. Recordo una frase de Winnicot, un psicoanalista de mitjans de segle XX que va fer aportacions molt interessants a la psicoanàlisi, que deia que “els adolescents han de passar per sobre el cadàver dels seus pares”, suggerint als pares que no pretenguessin apagar la revolta adolescent dels seus fills, ja que no es pot ser adult si no s’ha estat un adolescent.

Però la violència és una problemàtica molt relacionada amb la qüestió del discurs. Està molt relacionada amb les modalitats de discurs imperant i de les capacitats conscients i sobretot inconscients dels subjectes per respondre a elles. La meva reflexió d’avui se situa en aquest punt, en la observació des que el problema està servit a les societats occidental perquè la l’anul·lació del subjecte del inconscient ens fa molt més vulnerables davant aquesta problemàtica. Dit d’una altre manera: l’anul·lació del inconscient deixa al subjecte de la modernitat amb menys possibilitats de poder discernir, posicionar-se i respondre millor davant d’aquestes problemàtiques a l’hora de poder dir o poder fer.

Què és a fi de comptes un discurs ? Un discurs és la manera en com està establerta la relació d’un subjecte als altres i la seva relació amb el món. Això els psicoanalistes sabem que comporta una forma particular de gaudir.

Sobre les modalitats de discurs imperant hi ha molt a dir. Judith Butler hi dedica el prefaci de la seva obra vida precària (Paidós 2006). Butler defensa una ètica de la no violència, basada en el coneixement de quan fàcil és eliminar la vida humana. Després del 11 de Setembre es va eliminar a la premsa nord-americana tot rastre que intentés reflexionar sobre els motius de l’agressió i els que ho intentaven eren tractats de voler absoldre els responsables. La deslegitimització d’aquells que intentaven trobar una explicació política i històrica dels esdeveniments impossibilitaven una reflexió sobre aquells qui han estat víctimes de formes arbitraries de la violència exercida pels Estats Units. La impossibilitat d’establir una reflexió instaurava i justificava la represàlia violenta com a norma.

La utilització de termes com guerra preventiva, o danys col·laterals, semblen tenir un caràcter asèptic i ajuden a mitigar el impacte visceral de la violència en els ciutadans. Parlar de danys col·laterals es diferent a reconèixer els braços i les cames amputats i rebentats, les ferides de la metralla i l’horror psicològic que provoquen els bombardejos intensius. Fins que no varen sortir les fotos a la premsa d’aquella soldat torturant un pres a la presó d’Abu-graïb, molts ciutadans no varen prendre consciència de que aquells subjectes bondadosos i angelicals protectors de la població dels Estats Units, aquells subjectes que voluntàriament s’havien apuntat a l’exèrcit, en l’escenari de la guerra es transformaven en bèsties inhumanes capaces d’executar totes les atrocitats possibles.

Hi ha doncs una utilització del llenguatge que justifica la utilització de la violència i desvirtua la reflexió sobre els seus orígens. Exemples d’aquests en tenim de molt més propers. El discurs de la reaccionària dreta espanyola no fa més que alimentar la por, utilitzar la negació, la manipulació i la mentida, juntament amb la confrontació sociocultural, en un exercici de greu irresponsabilitat política. Sota aquest discurs també s’ha apagat qualsevol anàlisi seriós sobre les causes socials, històriques i polítiques de la violència al nostre país.

La utilització de termes com il·legals, sense papers, juntament amb el discurs que ha interessat a la dreta reaccionària, que ha estat el de presentar la immigració com un perill, com la causa del increment de la violència o de la inseguretat ciutadana, han obturat un anàlisi més seriós del fet migratori, més respectuós (Espanya és un país d’emigrants) i capaç de veure el costat beneficiós del fet migratori.

La utilització de determinats termes impedeix l’exercici del pensament. Són termes grandiloqüents, considerablement vuits de sentit i que es fan servir per designar els conflictes actuals i que tenen l’efecte de tancar el discurs. Termes del tipus violència islamista, il·legals, barbàrie, banda criminal, llibertat, estat de dret... entraríem en això en la qüestió dels usos del llenguatge en els mitjans de comunicació, que no són mai innocents.

S’ha creat un discurs criminalitzador de les diferències, un nou antisemitisme si voleu dir-ho així, que habita entre nosaltres, la por ha començat a treure allò pitjor de cadascú.

L’any 1972, en una conferència a Milan, J. Lacan va anunciar la formulació del discurs en que està atrapat el subjecte dels nostre temps. El va anomenar Discurs Capitalista. Lacan portava treballant anys en la qüestió dels discursos, prenent la importància que aquest terme tenia pels estructuralistes, sobretot Foucault. Lacan va arribar a formular uns discursos bàsics. En aquesta modalitat de discurs que impera en el nostre temps, anomenat discurs capitalista, hi ha una regulació de termes que no estableixen vincle entre ells, que estan deslligats de les qüestions de l’amor. Els objectes, deslligats de l’amor, són objectes intranscendents, consumibles. Lacan estableix que la única veritat en aquesta modalitat discursiva és el diner: no hi ha altre veritat que el diner. La veritat perd el seu valor de paraula i la veritat queda reduïda al diner, la qual cosa mobilitza la passió de l’enveja a nivell subjectiu. El subjecte, de la seva banda, se sosté en un falç semblant, en una falça aparença. Aquest discurs no convida al subjecte a connectar els seus símptomes amb els esdeveniments de la seva existència, amb les empremtes psíquiques dels esdeveniments que l’han afectat i que han deixat una marca en ell. El producte d’aquest discurs és la plusvàlua de la força de treball i/o l’objecte de consum.

Aquesta modalitat de discurs redueix el subjecte a una categoria de consumidor - consumible. Categoria d’objecte que li sostreu tota altre importància i peculiaritat existencial.

El tret del subjecte en el discurs capitalista és que aquest subjecte està vinculat a un objecte universal (el diner), no a un objecte particular, per no estar exclòs del discurs dominant i participar d’aquest discurs. Lacan planteja que això no troba altre límit que en el “rebentar”, i a partir d’aquí la pulsió de mort està assegurada, inclús en molts casos la mort real.

Modalitat de discurs imperant per tant, que no deixa de tenir efectes i de marcar la subjectivitat d’una època. D’aquestes llarga llista d’efectes en podem esmentar els més vistosos.

El discurs capitalista comporta pel subjecte de la contemporaneïtat una exigència constant de gaudir al portar el subjecte de forma permanent i imperativa a la posició de que no ha de fer cap renúncia ,de que pot tenir-ho tot. Imperatiu de gaudir, d’una banda: als missatges de “No t’ho perdis” o “dóna’t un gust”, “te’l mereixes”, sotmès a un estat d’excitació permanent, com si la vida hagués de transcórrer en un parc temàtic, el subjecte dels nostres dies viu “a tot gas” sense que res se li escapi, però amb molta dificultat per assimilar i aprendre gaire res de les seves experiències. Impossibilitat de poder fer cap renúncia i cap treball de dol sobre les pèrdues, enfronta la vida amb la voracitat de no voler perdre’s res. El dol, que provoca transformacions i canvis en el subjecte, es considerat com a un estat indesitjable i tendeix a ser tractat com una malaltia.

Us recomano un interessant treball de Judith Butler anomenat violencia, duelo, política, que tracta de la dificultat del subjecte contemporani de poder perdre quelcom. En psicoanàlisi sabem que no poder perdre és una dificultat subjectiva important per a poder arribar a tenir: quan es pot perdre, s’està més conforme amb el que es té i el tenir deixa de ser obsessiu.

Aquesta modalitat de discurs actual no posa les coses gens fàcils al individu dels nostres dies perquè pugui acceptar i dur a terme allò que Freud anomenava renúncies pulsionals. Mes aviat es tracta de promocionar tot el contrari, una cultura basada en la inacceptació de la renúncia.

El discurs capitalista no és integrador, és un discurs netament segregador , ningú està segur en el seu lloc i és molt fàcil quedar fora de joc. Els qui tenen treball veuen la facilitat amb que el poden perdre o que poden perdre els seus drets adquirits, els que no en tenen alimenten el seu ressentiment cap a una societat que no els hi posa les coses fàcils.

La moral religiosa ha deixat pas a una ètica laica orientada per la defensa dels drets humans i sustentada en el pragmatisme utilitarista. Per alguna raó, que seria interessant pensar, el món islàmic no ha entrat amb la mateixa facilitat que el món cristià en aquesta nova modalitat discursiva.

El subjecte del nostre temps ja no li cal ser un home o una dona de paraula, allò que enuncia en un moment i en un context determinat pot desmentir-ho amb facilitat o en rotunditat quan calgui segons les exigències del moment. El que cal és adaptar-se a tots els contexts i situacions i estar receptiu a les possibles oportunitats, de manera que el discurs s’anirà modulant en cada circumstància amb la finalitat d’emmotllar-se a les possibles oportunitats. El subjecte s’ha convertit en un possibilista a l’espera de la seva oportunitat.

La societat i la cultura contemporània ha descobert el potent valor de la imatge, del disseny, de les representacions visuals i de l’estètica per damunt de la paraula i el contingut. S’ha imposat aquella màxima de “una imatge val més que mil paraules”. La identitat i la diferenciació la donen els objectes que es tenen o que manquen i la imatge personal estereotipa el subjecte en una de tantes categories socials.

Aquest predomini sociocultural de la imatge sobre la paraula no deixa de tenir conseqüències a nivell del subjecte dels nostres dies. La creació de protocols en tantes diferents pràctiques n’és una.. El lloc social de la paraula està considerablement més compromès.

Una altre conseqüència d’això és la societat de la hipervigilancia, del control comportamental del individu per mitjà de la imatge.

La solitud del subjecte del nostres dies també és un ingredient difícil de suportar. Els vincles són molt més fràgils i volàtils, són “relacions líquides” tal com afirma el sociòleg Bauman, tot flueix però res perdura amb solidesa. Tot està supeditat a la conveniència de cada moment, a la manera del utilitarisme més pur.

La solitud es fa insuportable per molts subjectes, progressivament desproveïts d’una xarxa familiar extensa i d’una xarxa d’amistats que el sostinguin en les situacions difícils. El drama de molts subjectes es juga a nivell del poc lloc que senten que tenen i que han tingut en el desig de l’Altre.

La preocupació de l’home d’avui està molt adreçada a fer-se un lloc en el teixit social, a tenir alguna oportunitat.

El subjecte contemporani sap que el món ja està tot descobert, que mai podrà competir amb la globalització, que en allò que faci en la vida difícilment arribarà a ser prou destacat ni prou reconegut, i que la vida no podrà ser per ell cap gesta heroica sinó que haurà de conformar-se en estar en una incòmoda i fràgil segona filera.

Les promeses del capitalisme d’una milloria de vida, amb més possibilitats de realització, i més recursos, han resultat ser demagògicament enganyoses. El treball esclavitza progressivament al subjecte de la modernitat oferint-li a canvi una vida progressivament més precària. Aquells que s’han preparat amb gran esforç per fer tasques complexes o de notable responsabilitat se senten insultats al veure que en el seu esforç no és reconegut ni adequadament retribuït a la vegada que altres sectors de població que no han optat per esforçar-se tant viuen més confortablement. Els joves alimenten el seu ressentiment en veure que la societat és dels oportunistes i no dels esforçats, i que la mediocritat, la longevitat dels càrrecs i l’endogàmia de les institucions no els hi deixen pas per demostrar la seva validesa o la seva aptitud.

Enfront la seguretat que manifestava el subjecte tradicionalment, capaç de mantenir les seves conviccions i d’afermar-se davant el mateix Deu, el subjecte occidental contemporani és va constituint progressivament com un esser, insegur i conductista. D’una banda li és més difícil parlar en nom propi i afermar-se en les seves conviccions, d’altra banda, es presenta com un subjecte que està sotmès a una dinàmica personal de transformació i de canvi permanent, que desconeix considerablement els significants i els esdeveniments de la seva història que l’han determinat i l’han fet ser com és: les paraules dels pares, dels diferents adults i dels semblants que l’han acompanyat, les experiències vitals que l’han constituït, el seu procés d’aprenentatge de les coses, des de la infantesa fins a la vida adulta. Davant aquesta seriosa dificultat per reconèixer’s en la seva pròpia dimensió històrica el mecanisme amb el qual enfronta la seva vida és el de “estímul – resposta” o bé el de “problema – solució” i la seva prioritat ve marcada pel interès del tenir i del funcionar.

Aquest reduccionisme comportamental en el que funciona li impossibilita poder identificar i reconèixer el propi conflicte psíquic. El conflicte que està present en les crisis, tan si són crisis de creixement com les crisis que revesteixen matisos més patològics. El concepte de conflicte psíquic ha estat negat pel conductisme i el cognitivisme que releguen el funcionament del psiquisme humà al d’un ordinador.

La negació del conflicte psíquic, conflicte entre el desig i el deure, conflicte per la culpa, conflicte entre les passions i la raó...fa que el subjecte estigui més confós, desprotegit i esdevingui més vulnerable. L’aparició d’un estat depressiu sol ser-ne la conseqüència: Aquesta barreja de tristor, manca de forces i de desig per viure. Això fa que al subjecte del nostre temps se li faci molt difícil poder enunciar un NO, poder dir “això no ho puc acceptar”.

Aquest procés va en paral·lel a la instauració d’un pensament únic i a la criminalització de qualsevol forma de discrepància, es a dir, d’un bon treball d’adoctrinament. Només heu de veure, per posar un de tants exemples, la duresa amb que són tractats col·lectius que només demanen ser escoltats, que de cap manera comporten cap perill social. La lògica subjacent és la de l’elecció forçada: ets lliure de triar, sempre que triïs el correcte.

El subjecte de la modernitat no disposa de temps per res. Atrapat en la voràgine de la seva hiperactivitat no pot parar davant l’exigència de l’Altre. El temps per poder processar i elaborar les informacions rebudes, el temps per parlar, el temps per cuidar les relacions afectives desitjades, el temps per la família, el temps de comprendre els esdeveniments i treure’n les seves conclusions, el temps de poder identificar els seus malestars, de interrogar-se i trobar respostes, el temps de poder saber què vol fer en la seva vida. Viu en un estat de urgència generalitzada i en la cultura de la immediatesa, a la vegada que desestima tot allò que li comporta una temporalitat excessiva.

Tot apunta a una nova modalitat subjectiva en la que es pot parlar clarament d’una nova economia psíquica, tal com ho planteja el psicoanalista Charles Melman.

En la seva confusió el subjecte de la modernitat tracta les seves crisis amb les solucions que li ofereix el mercat de la Salut Mental: solucions mèdico-conductuals, quatre consells i l’antidepressiu de darrera generació (que no està exent de riscos, entre ells el suïcidi). Sol.lucions que li han de permetre seguir anant a treballar a costa de fer-se un fàrmac-depenent i de tenir la boca ben callada per parlar del que li passa. Enlloc hi troba una orella disposada a escoltar el seu patiment. Pastilles, solitud i dependència seran el seu remei. En cap moment de la història les pràctiques de l’anomenada Salut Mental havien estat tan al servei de l’adaptació, la normalització i la homogeneïtzació, que són els grans ideal socials del moment. Venudes als beneficis dels laboratoris, que són els principals formadors dels psiquiatres, posen tot el seu esforç en la producció d’un subjecte lineal que ja no es queixi de res i esdevingui un bon ciutadà-consumidor que no molesti i no faci soroll amb el seu comportament o amb la seva queixa. Tot un bon exercici de control social.

El subjecte de la modernitat ha tirat la tovallola de moltes coses, és incapaç de revelar-se de res i de fer sentir la seva veu per esgrimir la seva veritat, la veritat del seu Desig, que és la única cosa que el pot alliberar. La caiguda en el victimisme o en la infantilització són els riscos d’aquesta posició.

El conformisme està a tot arreu, Cansat de que les seves queixes i les seves reivindicacions no serveixin de res, opta per buscar sol.lucions de compromís que mai el satisfan per evitar la confrontació oberta. Això ens porta a preguntar-nos perquè el subjecte de la modernitat no s’horroritza de res. Les societats occidentals han metabolitzat la violència, de manera que si la violència no ens toca no ens preocupa, mentres les agressions estiguin lluny. La promoció de la violència i la banalització del mal està servida, violència que d’una banda és condemnada i d’altre estimulada, per una activitat de mercat que no té cap regulació ètica.

A nivell dels conflictes que avui estan en l’escena mundial: És una il·lusió creure que les armes sofisticades seran capaces d’assegurar l’espoliació del petroli i del gas als països àrabs i musulmans posseïdors d’aquesta riquesa, controlar el desenvolupament industrial Asiàtic i excloure a Rússia. És una il·lusió pensar que les armes permetran a un imperi, que comença a manifestar el seu daltabaix econòmic, assegurar-li el domini de les fons energètiques. La única cosa que les armes sofisticades poden assegurar és una destrucció sense precedents a la història de la humanitat. Imaginem per un moment la enorme quantitat de població d’aquests països que viuen entre nosaltres, en els països de la recent Unió Europea. ¿Ens pensem que s’estaran quiets ? ¿cóm és que Europa no posa tots els seus esforços en parar el salvatge i imprudent bel·licisme dels Estats Units ?. Que té a veure això amb la psicoanàlisi.

El problema és l’anestèsia del subjecte del nostre temps. Els discurs que governa el món deixa al subjecte absolutament paralitzat davant els problemes del món sense poder dir ni fer-hi res. Lamentable efecte de discurs que redueix el subjecte a un ser de pura aparença.

Producte d’aquesta nova modalitat discursiva s’està configurant una nova modalitat de subjecte (entre d’altres,perquè no és la única), una nova modalitat de individu, la del idiota moral, prenent les paraules de Norbert Bilbeny i les observacions d’un col·lega, Josep Moya. El idiota moral seria aquell que actua per la pura frivolitat de que donar una palissa a algú és divertit. Es tracta del individu que es diverteix provocant el patiment dels altres sense cap mena de culpa ni de conflicte interior que el freni en les seves actuacions. És un subjecte que essent capaç de pensar evita l’exercici del pensament i se sostreu del malestar i del conflicte psíquic provocat per la culpa. No se si recordeu aquells adolescents que varen cremar una dona indigent que dormia en un caixer automàtic, o bé encara es més il·lustratiu l’exemple d’aquells dos adolescents que varen lligar un filferro entre dues faroles: quan varen adonar-se de que el motorista que creuava el carrer moria degollat, l’un li va dir a l’altre: !Ostia, es para matarse!.

Es donen les condicions perquè aquesta figura prengui una especial i tràgica rellevància en els nostre temps.

Tot ens porta cap a una conclusió: la de que el lloc que el discurs capitalista, que ens agradi o no és el discurs imperant en el nostre temps, reserva al subjecte dels nostres dies un lloc miserable, reduït al estament d’objecte i a ocupar aquest lloc de consumidor-consumible, la seva existència va orientada a una pura i dura supervivència instrumentalitzada, sense percebre que importi a ningú, mentres el valor de la vida a Occident, igual que la moneda dels Estats Units, està molt devaluat. Ara bé, serà responsabilitat de cadascú acomodar-se a aquest lloc o saber sostraure-se’n.

Ja hi ha qui enuncia que aquesta modalitat discursiva aconseguirà acabar amb la humanitat. Jo no vull ser apocalíptic, però tampoc puc ser gaire optimista. Sigui com sigui, la pol.lèmica està servida.

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

• Judith Butler. Vida pecaria. Paidós. 2006. -
• Slavoj Zizek. Bienvenidos al desierto de lo real. Akal. 2002.
• Guiles Lipovetsky. Los tiempos hipermodernos. Anagrama. 2006.
• Elisabeth Roudinescu. ¿por qué el psicoanàlisis?. Paidós. 2000.
• Slavoj Zizek. Violencia en acto. Paidós. 2005.
• Charles Melman. L’home sans gravité: jouir à tout prix. Denoël. 2002.
• Slavoj Zizek. Arriesgar lo imposible. Trotta. 2006.
• Jorge Aleman. Derivas del discurso capitalista. Ed Miguel Gomez. 2006.
• Sigmund Freud. Consideraciones de actualidad sobre la guerra y la muerte. 1915. Biblioteca Nueva.

REVISTES:

• Clinica de la violencia. Publicació monogràfica del Forum Psicoanalitc de Barcelona. 2003.
• Violencia y desubjetivación. Revista El Psicoanàlisis y el Hospital. Nº 23. Junio 2003.
• Avatares del acto psicoanalítico en la clínica de hoy. Actes de l’Escola de Psicoanàlisi dels Foros del Camp Lacanià. Madrid. Gener 2006.