L’antipsicòtic més utilitzat, la zyprexa, provoca també reaccions adverses molt fortes en els individus que no la toleren i que poden ser de molta gravetat, arribant també als passatges a l’acte suïcides.
Poca broma doncs, tenim un mercat més ampli que als anys 70, però tenim més risc i una banalització considerablement estesa dels efectes de la psicofarmacologia. La responsabilitat d’aquest fenomen no ve només per la pressió de la potent indústria farmacèutica, que és molt forta. Una col·lega psiquiatra comentava en una jornada recent, que el pressupost per llençar un nou psicofàrmac al mercat, era equivalent a la despesa utilitzada en la indústria de l’automoció quan es llença un nou vehicle al mercat (3). La responsabilitat ve també de la banda de la tendenciosa formació mèdica que exclou la subjectivitat radicalment de la seva pràctica, la qual cosa no deixa de tenir conseqüències. Ja no importa el que els pacients puguin dir al seu metges, Ja fa anys que als metges no els hi cal escoltar res, imbuïts d’un saber inqüestionable sobre el funcionament del cos i de les malalties ells es limiten a explorar per mitjà de proves, diagnosticar i administrar en cada cas la terapèutica més convenient.
Aquí el pacient no hi te res a dir: només ha de posar-se en posició passiva i deixar-se fer, i millor que no pregunti gaire, per no ferir les susceptibilitats del narcisisme mèdic. La formació actual dels metges la fan els laboratoris: els congressos, els viatges regalats, els sopars de treball... l’àmbit de la formació continuada ha passat a ser un domini dels laboratoris i la seva màxima pretensió és vendre... Tot està preparat doncs perquè un individu d’avui esdevingui un bon consumidor de fàrmacs i resolgui també els seus patiments per la via del consum. Inclús aquells que qüestionen la via del consum i de les terapèutiques convencionals, fàcilment esdevenen consumidors de teràpies alternatives.
A la pressió del consum i a la d’una medicina absolutament atrapada en el mateix consum hi hem d’afegir-hi les pretensions de una suposada cientificitat de l’acte mèdic.
A la desconfiança del individu amb si mateix per poder contribuir a desenredar i vèncer el seu propi conflicte psíquic i el malestar que el mateix li comporta, la creença de que un agent exterior li ha de permetre restar passiu en el seu propi conflicte i, en un temps breu, el malestar li serà eliminat sense que ell hagi de fer més esforços per si mateix.
Aquesta via es presenta avalada per la ciència mèdica que s’atribueix la nova garantia científica del benestar de les persones, com si de complir un ideal social es tractés. Els ideals de la ciència de poder arribar a explicar el funcionament del individu sense haver d’atendre a la seva subjectivitat ha vingut com” l’anell al dit”a la indústria farmacèutica, que ha vist amb quina força l’argument de “comprovat científicament” serveix per multiplicar enormement el seus nivells de vendes. Les terapèutiques que prioritzen la medicació en el camp de la Salut Mental redueixen el subjecte de la paraula i del inconscient a un pur objecte passiu de consum.
El subjecte esdevé objecte i se’l tracta amb un altre objecte, que és el fàrmac (4). No li cal al pacient ni saber el motiu del seu malestar, els fàrmacs li restituiran aquella homeostasi, aquell equilibri en el que vivia anteriorment. El supòsit científic que sustenta la investigació i les terapèutiques és el de que el trastorn es localitza en la base d’una disfunció orgànica. Es tractaria de intervenir a nivell de neurotransmissors per tal de restituir el bon funcionament d’aquest òrgan que és el sistema nerviós. No és per aquesta via que va la psicoanàlisi. Només la via de la paraula permet donar al subjecte del discurs i del inconscient una vida més digna.
Un lloc on esdevenir escoltat i respectat en la particularitat del seu propi desig. Aquesta és la forma que ha d’afavorir una solidesa estructural i l’emergència d’un subjecte renovat després de la crisi.
Algú que n’ha tret conclusions del seu patiment, que l’ha resolt activament, i que sap millor el que vol. El que permet constatar la psicoanàlisi i que resulta sorprenent a les altres pràctiques és que el saber necessari per resoldre un determinat malestar, és el mateix pacient que el porta. Això és una novetat en relació a totes les altres pràctiques.
En la mesura en que el pacient parla i va desplegant el seu discurs, el saber necessari per entendre el propi conflicte emergeix i permet la seva resolució. No es tracta doncs d’un saber aliè a un mateix, d’un saber tècnic o teòric que calgui trobar en els llibres, es tracta d’un saber que està en un mateix i que fins el moment o bé era desconegut o bé no se li havia donat importància.
La tendència actual als països occidentals és seriosament preocupant, el increment del consum de psicofàrmacs es veu augmentat exponencialment. Actualment amb la incorporació dels antiepilèptics per intentar evitar els impulsos en el tractament de trastorns alimentaris com la bulímia i la obesitat, la imprudent recomanació de l’Agència Europea del Medicament, que aconsella tractar els nens diagnosticats de depressió infantil amb fluoxetina a partir dels 8 anys, la generalització de l’ús de la fluoxetina per tractar els trastorns obsessiu-compulsius i els anomenats trastorns de dèficit d’atenció per hiperactivitat (4),(diagnòstic amb el que es pretén senyalar els futurs delinqüents i violents, obviant i desatenent el conflicte psíquic subjectiu que genera aquestes modalitats del símptoma en cada cas i les possibilitats terapèutiques per mitjà de la paraula).
En un panorama que privilegia la reducció del subjecte a un passiu objecte de consum i d’experimentació, la persistència i la presència de la psicoanàlisi és més necessària que mai, per no esdevenir un “subjecte de la feliç ignorància”. Hauríem de preguntar-nos si no pot ser aquest impuls a la medicació tan extens en els països occidentals una de les causes responsables de l’emergència de noves formes del símptoma ?. Modalitats que no són més que formes de retorn d’allò reprimit vinculades a un gaudi no regulat pel subjecte. |